L’arbre, monument nacional El meu gendre és metge d’arbres i una de les activitats que solem fer quan estem amb ells és anar a fer tallers per conèixer arbres monumentals.
Perquè un arbre rebi aquesta categoria cal que tingui varies qualitats, ja sigui per edat, singularitat o situació .
Un dels arbres més famosos del Japó és un vell cirerer, sakura, que no en saben l’edat ja que només queda la soca però que, tossut, fa vint anys deien que ja era imminent la seva mort, segueix traient branques i florint. Fins i tot en van enviar unes llavors d’ell a l’espai i al sembra-les en va néixer un arbre que fa flors amb un pètal de més. Tota una raresa!
Però no és d’aquest arbre del que vull parlar, si no un altre que el dia que hi vam anar, amb tot un grup de metges d’arbres a una sortida d’estudi, era la visita més esperada. Un arbre singularíssim, perdut a la pendent d’una muntanya on només s’arribava després d’haver fet mil i un revolts, vaja com diríem per aquí, on Déu va perdre l’espardenya, això sí amb uns paisatges espectaculars. Mentre anàvem pujant, la meva expectativa anava creixent, ja havíem vist una zona on creixien uns arbres amb unes flors úniques i molt vistoses, així com uns aiguamolls on hi havien espècies singulars, si fèiem tants quilòmetres per una carretera endimoniada, bé que hauria de valdre la pena.
En un revolt una mica més espaiós, vam deixar els cotxes, fent malabars per encabir-los tots i després d’una breu caminada vam arribar al lloc on estava l’arbre en qüestió. La seva singuralitat era que mentre que tots els de la seva espècie creixen amb les branques mirant amunt, aquest, únic en tot el bosc, ho feia amb les branques mirant avall. D’aquesta particularitat se’n van adonar ja fa molts anys, però no se’ls hi va ocórrer res més que tallar alguns dels arbres del costat, per tal de que ell tingués més vigor, mala pensada! Els arbres igual que les persones, necessiten dels seus congèneres per viure, i el pobre arbre es va anar decandint de pena, si és que un arbre en pot sentir.
Ja no era possible sembrar-ne més al voltant, eren arbres centenaris, tot el que podien fer era treure’n esqueixos per tal de veure si algun fill d’ell podia heretar les seves característiques. Per acabar-ho d’adobar, un tifó, que son molt comuns al Japó, va ser la gota que faltava per acabar de matar al pobre arbre.
Total que quan vam arribar, vam trobar un zona, vallada això sí, on al mig hi havia un tronc tallat, però que va fer la felicitat de tota aquella colla de metges d’arbres, penseu que era un arbre que mentre va ser viu fins i tot sortia als llibres de les escoles d’infants.
Com que tenien esqueixos, van decidir plantar-los a la mateixa zona, però quina no va ser la sorpresa que aquests desapareixien, suposaven que alguns amants dels bonsais, els arbres en miniatura, se’ls enduien per veure si podien tenir a casa una rèplica del tan famós arbre. La solució que van trobar, a més de tancar la zona, va ser plantar més esqueixos però d’arbres que no eren fills d’aquell, amb l’esperança que com no es sabria quins eren uns i quins eren els altres, no se’ls emportessin. Per cert és també una raresa que un japonès, tan curós amb les coses dels altres fes una acció d’aquesta mena, però suposo que la passió per els bonsais deu ser molt poderosa. La meva desil·lusió va ser majúscula, ens vam tirar una bona estona contemplant i rebent explicacions, amb japonès que no entenc, sobre la vida i miracles d’aquell arbre. La visita més important del dia, la joia de la corona, vaja! es va reduir a contemplar un tronc tallat de no més de mig metre d’alçada. Em va consolar una mica veure fotografies de com havia sigut, realment era una mica diferent dels altres arbres del seu costat, no sé però, si fora del Japó aquell arbre hauria tingut tanta admiració.