El conte del 2024
Aquest conte va una mica de queixar-se,en un altre sentit però, em vaig queixar perquè no em van publicar el de l'any passat dient-los que al menys no ho possesin a les bases del concurs, em van fer cas...i aquest any que tampoc he guanyat, ni tan sols sé en quin lloc he quedat

L’Àvia del Didal
Sabeu què hi ha més llarg que un dia sense pa? Us ho diré: cosir la vora de la capa d’un gegant; bé, en el meu cas, de la Geganta. Ho dic per experiència, i és que això em va passar a mi. Però primer, deixeu que em presenti: soc “l’Àvia del Didal”. Sé que sabeu què és una àvia, però, sabeu què és un didal? Per als que no ho sapigueu, un didal és una caputxeta metàl·lica i brillant que et poses al dit quan vols cosir i serveix per empènyer l’agulla i no punxar-te. Ah, i totes les àvies en tenim un, de didal. I si totes les àvies en tenim un, et preguntaràs, perquè a mi em diuen “l’Àvia del Didal”? Doncs perquè jo el porto sempre al dit, sempre a punt, mai se sap… que si un mitjó té un forat i surt el dit gros (sí, sí, aquell que li agrada treure el caparró i veure món), que si uns pantalons s’han gastat dels genolls després de tant jugar a la sorra al parc, que si cal posar un goma al barret perquè no se’l endugui el vent… o per cosir la vora de la capa d’una geganta! En fi, que és molt pràctic dur sempre a sobre agulla i fil, i per descomptat, un didal!
Però bé, tornem a la història de com vaig arribar a cosir la vora de la capa de la Geganta. D’això fa molts anys, jo no era encara àvia però ja tenia un didal. Va ser en una sortida per Santes que la Geganta, en passar per un carrer de Mataró, va veure una façana on hi havia uns rosers la mar de florits. Tots sabeu que a la Geganta i també a la Toneta els agraden molt les flors, sempre en porten un bonic ram. No s’ho va pensar dues vegades i sense que ningú hi pogués fer res se’n va anar a olorar les roses, que després de l’olor del gessamí, és la que més li agrada.
Em direu:
-I com s’ho va fer la geganta per anar allà on volia, sense que el geganter li portés?
Doncs heu de saber que els que porten els gegants diuen que, a vegades, quan un gegant vol fer alguna cosa, no hi ha res al món que l’aturi, sembla com si una força màgica l’empenyés.
Força mágica o no, cap allà que va anar la Geganta, però amb tanta mala sort que quan es va girar, la capa se li va enganxar amb unes punxes del roser i raaaaac, vora descosida!
Què farem ara? Tota l’estona es trepitjava la capa, així no es podia ballar! Però per sort jo era allà, amb fil, agulla i el meu didal, i no m’ho vaig pensar dues vegades, em vaig oferir a cosir-li la vora! Vam entrar al portal d’una d’aquelles cases antigues que tenen el sostre molt alt, em vaig asseure a terra, vaig posar fil a l’agulla, i au, a cosir! Però poc pensava que hi havia tanta vora! Jo soc una mica rondineta i quan anava per la meitat, vaig començar a queixar-me, allò no s’acabava mai! Em feia mal tot, no era com els mitjons, que aviat has acabat.
Vaig començar un concert de ufs, ais i renecs. Qui m’havia enredat? Allò era ben cansat!
Estava tan empipada que de primer no vaig sentir una veu que em preguntava:
-Què et passa? -i com que no vaig contestar, la veu va tornar a preguntar:
-Per què et queixes tant? Sembles un sac de gemecs! -ara sí que la vaig sentir, però estàvem soles la Geganta i jo, d’on sortia la veu?
-Mira amunt! Soc jo, la Geganta! O et penses que no sé parlar? -de l’ensurt, em va caure el didal, que va rodolar per terra, i per poc em clavo l’agulla!
-Pel que veig, a tu les feines que s’enduen molt de temps et fan rondinar, oi? No podries pas viure al país dels gegants, allà totes les coses són molt, molt grans: els vestits, les tovalloles, els llençols, els mobles. Malament aniríem si tothom fos com tu, que es cansa aviat de fer feina!
Per bé que la Geganta no m’ho havia pas dit gens seriosa, de fet ho va dir amb un mig somriure, com una marona quan ens demana que fem alguna cosa que ens costa molt, val a dir que jo estava una mica avergonyida quan vaig contestar:
-Em sap greu, però és que no em pensava que una capa fos tan gran!
-Va, va, no et queixis més i ves per feina o no acabaràs mai, que la gent ens està esperant i pensa que quan hagis acabat podràs estar molt contenta i orgullosa per la gran feina que has fet.
I així va ser. Quan la capa va acabar d’estar cosida, la geganta va tornar a sortir a ballar, jo diria que molt més airosa que mai, l’hauríeu d’haver vist com feia voleiar la capa! Però la que estava més orgullosa era jo. Vaig fer una bona feina, de fet encara segueix cosida i és per això que podeu veure la Geganta ballant sempre tan contenta i cofoia.
Per cert, no he tornat a escoltar mai més la seva veu, però estic segura que ella sap que si em torna a necessitar, no m’ho pensaré dues vegades i ara sí, sense rondinar!
I és que, sempre que haig de fer una feina que s’emporta molt de temps, ja no em queixo. Sempre penso: pitjor seria viure al país dels gegants i que això fos el doble de gran!