Nou escrit sobre el Japó
Misteriosament, al Japó, hi ha uns objectes que sovint et trobes abandonats als carrers o en els llocs més insospitats, sol ser en un temps molt concret de l’any. Blancs i transparents criden molt l’atenció del caminat. Des de lluny ja els veus, allà discrets o no tant, i és que pel seu volum no passen desapercebuts, són barats però no entens que la gent els pugui abandonar al carrer, això si, mai ho fan en llocs on poden fer malbé l’estètica del lloc, ni a un jardí zen, amb les seves pedres harmoniosament posades, ni en un dels nombrosos ponts que travessen els meravellosos llacs plens de carpes de colors.
Son allà, sense vida, esperant pacientment que algú els necessiti, sense cap rancúnia per qui els ha abandonat.
Pels de fora, al principi, encara que els necessitis, no t’atreveixes a agafar-los, no són teus, però mira, si la cosa es posa molt forta, tampoc es qüestió de quedar batejat.
I en acabat, quan ja no els necessites, els tornes a deixar perquè algú altre els pugui fer servir en cas de necessitat.
Ah! Que no he dit que són?...Vaja!

LAVABOS
Anar als aeroports és una de les activitats que tots el pares que tenim fills a l’extranger fem bastant sovint, et pases hores, sovint els avions duen retard, veient les interminables riuades de persones de tots tipus i mides que passen per la porta de sortida. M’agrada jugar a endevinar de quin lloc venen o que hi han anat a fer, sempre he pensat que agrairia que a aquestes persones els hi posessin una etiqueta al front, no només a la maleta, per saber la seva prodecència
Alguns es ben senzill, si porten una capsa d’ensaimades, venen de Mallorca, els altres és més difícil, si son majoria els alts i rossos o els baixets i morens et pot donar una pista.
Però si en un aeroport veieu algú amb una tapadora de wàter sota el braç, no hi ha dubte, ve del Japó, sé de bona tinta qui ho ha fet.
I és que el tema lavabos necessitaria un volum més gran que el Quixot i Guerra i Pau junts.
Tothom que visita el Japó és una de les coses que el sorprenen més. Hi ha dos coses de les quals els japonesos estan molt orgullosos, una és la seva xarxa ferroviària i l’altre els seus lavabos y no sabria dir si per aquest ordre. Allà les tapadores, amb efecte bidet i moltes altres prestacions estan a l’ordre del dia, i a un preu molt raonable.
El problema ve quan tornes. -Aeroport de Frankfurt, escala en el vol de tornada, el paper higiènic era més gran que el porta-rotlles, l’acaben de posar i no hi havia manera de poder-lo estirar, es trencava. Mai em va passar als moltíssims lavabos que vaig anar al Japó
- Sabeu el que es anar al lavabo d’un temple perdut al fons d’un bosc humit, amb llanternes plenes d’aquella molsa que ni al pessebre el primer dia està tan verda i pensar que segurament en prou feines tindràs ganes de fer les teves necessitats del fred que passaràs? Doncs res de res, perquè la major part de les vegades et trobes un espai amb més comandaments que ni una nau intergalàctica i un seient calentet i evidentment net i polit i ni un sol paper a terra.
- També tenen alguns inconvenients, molts lavabos tenen l’opció de fer un sorollet d’aigua per dissimular els altres sorolls que puguis fer, em semblava una bona pensada, fins que vaig haver de fer una estona de cua, amb una certa urgència, i el sorollet de l’aigua no era el millor per poder esperar contenint les ganes.

L’arbre, monument nacional El meu gendre és metge d’arbres i una de les activitats que solem fer quan estem amb ells és anar a fer tallers per conèixer arbres monumentals.
Perquè un arbre rebi aquesta categoria cal que tingui varies qualitats, ja sigui per edat, singularitat o situació .
Un dels arbres més famosos del Japó és un vell cirerer, sakura, que no en saben l’edat ja que només queda la soca però que, tossut, fa vint anys deien que ja era imminent la seva mort, segueix traient branques i florint. Fins i tot en van enviar unes llavors d’ell a l’espai i al sembra-les en va néixer un arbre que fa flors amb un pètal de més. Tota una raresa!
Però no és d’aquest arbre del que vull parlar, si no un altre que el dia que hi vam anar, amb tot un grup de metges d’arbres a una sortida d’estudi, era la visita més esperada. Un arbre singularíssim, perdut a la pendent d’una muntanya on només s’arribava després d’haver fet mil i un revolts, vaja com diríem per aquí, on Déu va perdre l’espardenya, això sí amb uns paisatges espectaculars. Mentre anàvem pujant, la meva expectativa anava creixent, ja havíem vist una zona on creixien uns arbres amb unes flors úniques i molt vistoses, així com uns aiguamolls on hi havien espècies singulars, si fèiem tants quilòmetres per una carretera endimoniada, bé que hauria de valdre la pena.
En un revolt una mica més espaiós, vam deixar els cotxes, fent malabars per encabir-los tots i després d’una breu caminada vam arribar al lloc on estava l’arbre en qüestió. La seva singuralitat era que mentre que tots els de la seva espècie creixen amb les branques mirant amunt, aquest, únic en tot el bosc, ho feia amb les branques mirant avall. D’aquesta particularitat se’n van adonar ja fa molts anys, però no se’ls hi va ocórrer res més que tallar alguns dels arbres del costat, per tal de que ell tingués més vigor, mala pensada! Els arbres igual que les persones, necessiten dels seus congèneres per viure, i el pobre arbre es va anar decandint de pena, si és que un arbre en pot sentir.
Ja no era possible sembrar-ne més al voltant, eren arbres centenaris, tot el que podien fer era treure’n esqueixos per tal de veure si algun fill d’ell podia heretar les seves característiques. Per acabar-ho d’adobar, un tifó, que son molt comuns al Japó, va ser la gota que faltava per acabar de matar al pobre arbre.
Total que quan vam arribar, vam trobar un zona, vallada això sí, on al mig hi havia un tronc tallat, però que va fer la felicitat de tota aquella colla de metges d’arbres, penseu que era un arbre que mentre va ser viu fins i tot sortia als llibres de les escoles d’infants.
Com que tenien esqueixos, van decidir plantar-los a la mateixa zona, però quina no va ser la sorpresa que aquests desapareixien, suposaven que alguns amants dels bonsais, els arbres en miniatura, se’ls enduien per veure si podien tenir a casa una rèplica del tan famós arbre. La solució que van trobar, a més de tancar la zona, va ser plantar més esqueixos però d’arbres que no eren fills d’aquell, amb l’esperança que com no es sabria quins eren uns i quins eren els altres, no se’ls emportessin. Per cert és també una raresa que un japonès, tan curós amb les coses dels altres fes una acció d’aquesta mena, però suposo que la passió per els bonsais deu ser molt poderosa. La meva desil·lusió va ser majúscula, ens vam tirar una bona estona contemplant i rebent explicacions, amb japonès que no entenc, sobre la vida i miracles d’aquell arbre. La visita més important del dia, la joia de la corona, vaja! es va reduir a contemplar un tronc tallat de no més de mig metre d’alçada. Em va consolar una mica veure fotografies de com havia sigut, realment era una mica diferent dels altres arbres del seu costat, no sé però, si fora del Japó aquell arbre hauria tingut tanta admiració.

LA MANIA DE SUPER EMBOLICAR-HO TOT
Si una cosa és típica del comerç japonès, és l’exquisit art d’embolicar qualsevol cosa de la forma més artística. Ja siguin galetes, pastissos o regals que compreu, inevitablement anirà primer dins d’una bossa de cel·lofana individual, amb les seves corresponents bossetes per la humitat, després en una caixa amb compartiments, que estarà embolicada amb un paper de disseny , cordada amb un preciós llaç, portarà un munt d’etiquetes i per acabar te la posaran en una bossa que pot anar des de les més senzilles de plàstic a les més sofisticades de cartró, per no parlar d’una mena del que aquí seria un mocador de fer farcells, però que allà els fan amb robes de doble cara amb colors i dibuixos típics, i que s’anomena Furoshiki.
El cas és que quan vam anar de visita a Kobe, alguns dies al tornar a l’hotel on estàvem allotjats passàvem per una pastisseria que lluïa uns atractius pastissos a l’aparador, n’hi havia de moltes textures, amb formes d’allò més originals i clar no vam poder resistir la temptació i vam entrar a comprar-ne per fer una mica de ressopó a l’habitació de l’hotel.
Per bé que els hi vam dir que ens els menjaríem de seguida, no ens vam lliurar que ens els emboliquessin amb tota la parafernàlia que ja he explicat, a més d’afegir-hi un parell de culleretes de plàstic i unes tovalloletes humides. L’operació se’n va endur una bona estona, ha de quedar maco! i un cop embolicats ens els van entregar amb la habitual i elegant inclinació de cap.
M’encanta la xocolata i la meva tria va ser un pastisset rodó, amb una textura que a la vista s’endevinava molt flonja i amb aquell color marró tant deliciós, se’m feia la boca aigua!
Arribada a l’hotel, vaig procedir a desfer el camí de l’embolicada, un a un i pacientment vaig treure tots els impediments que em separaven de poder gaudir d’aquella exquisidesa.
I per fi, allà el tenia, s’havia fet gruar, però ja li podia clavar mossegada…i quina no va ser la meva sorpresa en notar un regust estrany a la “xocolata”.
Gràcies al traductor de Google, vaig poder veure per l’etiqueta que el que creia xocolata eren mongetes azuquis, una llegum de la que en fan una textura dolça molt semblant a la xocolata.
Però que voleu que us digui, el color està aconseguit, no diré que no, però el gust… no es ben bé el mateix.

El conte del 2024
Aquest conte va una mica de queixar-se,en un altre sentit però, em vaig queixar perquè no em van publicar el de l'any passat dient-los que al menys no ho possesin a les bases del concurs, em van fer cas...i aquest any que tampoc he guanyat, ni tan sols sé en quin lloc he quedat

L’Àvia del Didal
Sabeu què hi ha més llarg que un dia sense pa? Us ho diré: cosir la vora de la capa d’un gegant; bé, en el meu cas, de la Geganta. Ho dic per experiència, i és que això em va passar a mi. Però primer, deixeu que em presenti: soc “l’Àvia del Didal”. Sé que sabeu què és una àvia, però, sabeu què és un didal? Per als que no ho sapigueu, un didal és una caputxeta metàl·lica i brillant que et poses al dit quan vols cosir i serveix per empènyer l’agulla i no punxar-te. Ah, i totes les àvies en tenim un, de didal. I si totes les àvies en tenim un, et preguntaràs, perquè a mi em diuen “l’Àvia del Didal”? Doncs perquè jo el porto sempre al dit, sempre a punt, mai se sap… que si un mitjó té un forat i surt el dit gros (sí, sí, aquell que li agrada treure el caparró i veure món), que si uns pantalons s’han gastat dels genolls després de tant jugar a la sorra al parc, que si cal posar un goma al barret perquè no se’l endugui el vent… o per cosir la vora de la capa d’una geganta! En fi, que és molt pràctic dur sempre a sobre agulla i fil, i per descomptat, un didal!
Però bé, tornem a la història de com vaig arribar a cosir la vora de la capa de la Geganta. D’això fa molts anys, jo no era encara àvia però ja tenia un didal. Va ser en una sortida per Santes que la Geganta, en passar per un carrer de Mataró, va veure una façana on hi havia uns rosers la mar de florits. Tots sabeu que a la Geganta i també a la Toneta els agraden molt les flors, sempre en porten un bonic ram. No s’ho va pensar dues vegades i sense que ningú hi pogués fer res se’n va anar a olorar les roses, que després de l’olor del gessamí, és la que més li agrada.
Em direu:
-I com s’ho va fer la geganta per anar allà on volia, sense que el geganter li portés?
Doncs heu de saber que els que porten els gegants diuen que, a vegades, quan un gegant vol fer alguna cosa, no hi ha res al món que l’aturi, sembla com si una força màgica l’empenyés.
Força mágica o no, cap allà que va anar la Geganta, però amb tanta mala sort que quan es va girar, la capa se li va enganxar amb unes punxes del roser i raaaaac, vora descosida!
Què farem ara? Tota l’estona es trepitjava la capa, així no es podia ballar! Però per sort jo era allà, amb fil, agulla i el meu didal, i no m’ho vaig pensar dues vegades, em vaig oferir a cosir-li la vora! Vam entrar al portal d’una d’aquelles cases antigues que tenen el sostre molt alt, em vaig asseure a terra, vaig posar fil a l’agulla, i au, a cosir! Però poc pensava que hi havia tanta vora! Jo soc una mica rondineta i quan anava per la meitat, vaig començar a queixar-me, allò no s’acabava mai! Em feia mal tot, no era com els mitjons, que aviat has acabat.
Vaig començar un concert de ufs, ais i renecs. Qui m’havia enredat? Allò era ben cansat!
Estava tan empipada que de primer no vaig sentir una veu que em preguntava:
-Què et passa? -i com que no vaig contestar, la veu va tornar a preguntar:
-Per què et queixes tant? Sembles un sac de gemecs! -ara sí que la vaig sentir, però estàvem soles la Geganta i jo, d’on sortia la veu?
-Mira amunt! Soc jo, la Geganta! O et penses que no sé parlar? -de l’ensurt, em va caure el didal, que va rodolar per terra, i per poc em clavo l’agulla!
-Pel que veig, a tu les feines que s’enduen molt de temps et fan rondinar, oi? No podries pas viure al país dels gegants, allà totes les coses són molt, molt grans: els vestits, les tovalloles, els llençols, els mobles. Malament aniríem si tothom fos com tu, que es cansa aviat de fer feina!
Per bé que la Geganta no m’ho havia pas dit gens seriosa, de fet ho va dir amb un mig somriure, com una marona quan ens demana que fem alguna cosa que ens costa molt, val a dir que jo estava una mica avergonyida quan vaig contestar:
-Em sap greu, però és que no em pensava que una capa fos tan gran!
-Va, va, no et queixis més i ves per feina o no acabaràs mai, que la gent ens està esperant i pensa que quan hagis acabat podràs estar molt contenta i orgullosa per la gran feina que has fet.
I així va ser. Quan la capa va acabar d’estar cosida, la geganta va tornar a sortir a ballar, jo diria que molt més airosa que mai, l’hauríeu d’haver vist com feia voleiar la capa! Però la que estava més orgullosa era jo. Vaig fer una bona feina, de fet encara segueix cosida i és per això que podeu veure la Geganta ballant sempre tan contenta i cofoia.
Per cert, no he tornat a escoltar mai més la seva veu, però estic segura que ella sap que si em torna a necessitar, no m’ho pensaré dues vegades i ara sí, sense rondinar!
I és que, sempre que haig de fer una feina que s’emporta molt de temps, ja no em queixo. Sempre penso: pitjor seria viure al país dels gegants i que això fos el doble de gran!

Comença Juliol, el mes de Les Santes, vaig escriure aquest conte per el concurs del Conte de les Santes 2023, va quedar segon i tenia dret, segons les bases del concurs, a ser publicat a la revista. Mai ho van publicar, ni el meu ni el que va quedar tercer, en fi...adéu als meus deu minuts de fama, he he! ***Conte ***Estimats, us vull explicar una història quasi, quasi de veritat.   En Jan té tres anys, els seus pares són de Mataró, però ara, igual que molts nens i nenes, ell viu lluny. Viu a Estocolm, que és la capital de Suècia, un país molt llunyà.  En Jan té uns avis que sembla que visquin dins del telèfon mòbil dels pares, la major part de l’any només els veu per la petita pantalla. Però quan en Jan va a Mataró, els avis surten del telèfon i es poden abraçar de debò.  En Jan té moltes joguines, cotxes de bombers, trenets, globus, peces de construcció, però també té dues figures que el seu pare li va portar de Catalunya. L’una és un caganer, que és una figura molt divertida que cal buscar-la amagada entre la molsa i el suro del pessebre, és clar! No li agrada gens que el vegin, he, he!  L’altra és una Momerota de joguet.  Molts vespres, tot sopant, en Jan la fa ballar tot mirant al telèfon del pare un vídeo d’allò que en diuen Youtube.  Allà, la de veritat fa el seu ball a Mataró davant d’una gran gentada. El que més li agrada, però, és quan la Momerota aixeca les potes del davant i amb el foc que li surt de les banyes fa que els que s’estan al balcó de l’ajuntament marxin cap a dins cames ajudeu-me. És la part més divertida!   A Estocolm hi neva molt. Els avis li han explicat que a Mataró una vegada també hi va nevar molt, però no pas a l’estiu per les Santes. Per les Santes, hi fa molta calor, per això la mama no ha posat l’anorac quan han fet la maleta i és que aquest any en Jan vindrà a la Festa Major. Li ha calgut llevar-se molt d’hora, agafar un petit vaixell, un tramvia, pujar a un avió, un cotxe… però ja és aquí!, per fi podrà veure la Momerota de veritat, fora del telèfon. Que content que està!  Ep! Però no us penseu que només coneix i vol veure a la Momerota, ell ho vol veure tot, tot i tot. Perquè ell és un nen molt eixerit i observador, i sempre li ha intrigat el fet que en els contes els ocells parlin, les granotes es converteixin en prínceps o que els animals vagin vestits. Fins i tot n´hi ha que tenen poders màgics. Però és que els que ell veu al parc ni parlen, ni van vestits ni molt menys poden fer aparèixer estrelletes d’una vareta màgica.   De quina mena deuen ser els gegants? I la Momerota, sap fer res més que ballar i tirar foc per les banyes? Quant de misteri!    Per fi arriba el gran dia de coneixel’s. Resulta que en Robafaves és més alt del que es pensava i la Geganta té una cara molt dolça.   El que el té més intrigat és qui li deu pentinar els llargs cabells, a la Toneta, que per cert s’assembla a la mestra de la seva escola a Suècia. Ho deu fer la Geganta? Li agradaria saber si plora quan cal desfer un embull.   A en Maneló,  se’l mira de reüll, li fa l’efecte que està a punt de fer xocar els cinc, com ell ho fa amb el pare cada cop que aconsegueix fer sol alguna cosa nova.  Està fascinat, ja no se’n recorda del dubte de si són de conte o no. Són fantàstics!  Acabades les festes, cal tornar cap a casa, tot ha estat molt emocionant, també una mica cansat. Però en Jan s’endú un secret, i és que, sabeu? enmig d’una de les corredisses, empaitant la gent amb les seves banyes enceses i fent més soroll que l’avió que el va portar aquí, la Momerota en passar al costat d’en Jan, es va girar i li va picar l’ullet. Potser sí que és de conte, però el que és veritat és que ja són amics per sempre!