ELS FOLLETS Hi ha una espècie de follets que parlen a les criatures a cau d’orella i són els responsables de molts dels comportaments que aquestes tenen. Sé que van ser aquests follets els que un dia que estava dibuixant amb la meva néta, que si maduixes, cireres, plàtans i d’altres cosetes, és a tot el que arribo dibuixant, a l’hora de acolorir-los, ella es va negar en rodó a deixar-me els llapis de colors, no hi va haver manera i no puc atribuir aquesta actitud si no és als follets que fan que els nens petits semblin tan erràtics en les seves decisions. Allà es van quedar els dibuixos només amb blanc i negre, però quina no seria la nostra sorpresa l’endemà en veure la pagina plena de colors, totes les fruites ben pintades i sense sortir-se de la ratlla. Era evident que la intenció dels follets era ben bé poder pintar-les ells i que van esperar que la nena fos a dormir per poder fer-ho. Jo m’havia endut al Japó una llibreta a la que havia enganxat un vista del Fuji a la portada, a la meva néta li agradava molt, l’anomenava la Fuji San i es passava moltes estones, mentre jo dibuixava amb llapis fruites en un paper, ella hi feia una imitació de la lletra japonesa consistent en petites ralletes ben arrenglerades talment com el Hiragana, també feia molts dibuixos, una mica abstracte això si. Hi tenia molta traça, omplia moltes pagines d’aquesta manera i tampoc les volia pintar de colors, altre cop els follets! dic jo. El més curiós es que l’endemà aquests dibuixos que feia ella mai van aparèixer de colors. Sembla que ara que he tornat a casa, alguns d’aquells follets han vingut amb mi, perquè alguns dies em sorprenc que quan miro el dibuixos de la meva neta a la Fuji San, m’agrada recordar les estones que passava amb ella, n’hi ha que apareixen pintats de colors... i juro que no he sigut jo.

TERRATRÈMOLS No es pot parlar del Japó sense parlar dels terratrèmols, fins i tot segur que molts turistes els hi encantaria experimentar-ne un, fluixet això si! Jo en vaig experimentar dos i mig. I dic mig i el més sorprenent del cas és que el mig terratrèmol va ser el més fort.

M’explico, la primera setmana de ser allà es feien uns simulacres de primers auxilis pel tema catàstrofes, i una de les activitats consistia en experimentar un terratrèmol per saber com reaccionar. Pujaves a una mena d’habitació dalt d’un camió que et sacsejava imitant l’efecte d’un de veritat, t’ensenyaven que calia agenollar-se, colzes a terra, agafar-se el cap amb les mans per tal que el coll no patis cap estrebada i bàsicament aguantar. L’operador anava pujant la intensitat gradualment, tinc que dir que tenia compassió de la gent gran i dels més petits, però quan pujava jovent no tenia pietat, els hi engegava autèntics moviments de terra de 7 i 8 que en l’escala japonesa es bastant més que en la de Richter. Per mi no la va fer arribar a 6 i Déu-n’hi-do!, vaig pensar que si allò anava a més segur que aniria per terra bo i estar de genolls. Saben que no era de debò, l’experiència em va semblar divertida i instructiva. Al cap de pocs dies quan estàvem a la cuina de casa la meva filla, van començar a tremolar tots els pots de les prestatgeries, es va sentir una remor molt forta, com si passes un camió de gran tonatge, però que era impossible que passes ja que el carrer de casa seva és molt estret, ens vam mirar i vam tenir la certesa que allò era un terratrèmol. Els únics que van reaccionar van ser la meva filla i el meu gendre, ella va agafar fort la nena i ell va córrer a tancar les finestres, i sort que va durar molt poc i va ser fluixet, perquè us asseguro que jo vaig oblidar tot el que m’havien ensenyat al simulacre.

RELATS

Torno a animar-me a escriure en aquest bloG i ho faig per publicar alguns dels meus escrits començant per uns breus relats dels meus viatges al Japó on tenim la nostra filla, gendre i néta. No són relats fidedignes, són amb petites llicències fantasioses que se m'acudeixen sovint. El primer es titula UNCHI. UNCHI Vaig començar a aprendre algunes paraules japoneses a través de la meva néta, una ninona mig catalana i mig japonesa. Té llibrets de contes, que els hi donen a la guarderia, per aprendre moltes coses, menjar fruita, rentar-se les dents, posar-se les sabates i com no podia ser d'una altra manera, també per anar al lavabo. Aquest últim va detallant el procés, des que menges fins al darrer pas que és anar a treure'l pel forat que tots sabeu. En aquest moment la nena asseguda a l'orinalet o a la tassa del vàter, mentre va fent força va dient: Unchi, unchi! i acaba sortint el rulo pudent. Per tant quan la petitona en té ganes, sol exclamar: Unchi, unchi! i tots a córrer per tal que el regalet no sigui on no ha d'estar. Per tant per a mi, estant en una estació del Japó i tenint una necessitat urgent, em dirigeix a un funcionari per demanar on podia trobar els lavabos, cal dir que és més fàcil trobar lavabos al Japó, que sardines al mar, però pel que fos o per la urgència, en aquell moment no els veia. Em va semblar el més normal del món dir-li: Unchi?. el mosso va fer una cara de no entendre res. Vaig repetir: Unchi, unchi? I aquesta vegada tampoc va donar resultat, el bon home seguia fent molts esforços per entendre'm, però el seu japonès es veia clar que no era el meu, o al reves, ara no m'ho feu dir que jo tenia una urgència. La qüestió va ser que en vista que no m'entenia, vaig decidir reforçar la meva pregunta amb una mica d'expressió corporal, que això tothom ho entén i mentre repetia unchi? m'ajupia talment com el caganer del pessebre, vaig pensar que ara sí que ho entendria. Però m'havia oblidat que era al Japó, el bon home va fer una cara de satisfacció i va exclamar: - Ah! Estadi de Sumo! (En japonès és clar!) - Sumo? Què s'empatolla aquest, Sumo? val que estic una mica grassoneta, però...