Ja fa temps que em vaig adonar que quan entrava a Pinterest, una de les webs més addictives que conec, immediatament em venien ganes de menjar, tot era començar a mirar fotografies com fer viatges a la cuina a picar alguna cosa, quan em vaig adonar, la primera explicació va ser que el veure fotografies de menjar, tan ben fetes i tan espectaculars, el més lògic és que m'entressin ganes de menjar, però la veritat és que encara que les fotografies no fossin de menjar, el resultat era el mateix. També vaig pensar que potser era l'hora, cap el vespre, però igualment si em mirava Pinterest a un altre hora, també tenia desitjos de menjar. Fins que no vaig pensar en termes de "rau rau", és a dir en preguntar-me quin neguit em produïa el mirar Pinterest, no vaig trobar l'explicació.
Cada pin, ja fos de menjar o de labors fabuloses, o de vestits en cossos esculturals o de cases meravelloses o paisatges idíl·lics o jardins japonesos o postures de ioga inversemblants i tot amb fantàstiques fotografies, sovint ajudades pel Photoshop, sense adonar-me em provocaven una mena d'angoixa frustrant, fruit segurament de la comparació inconscient amb el que jo faig i tinc. Cada vegada que miro els meus propis taulers, on guardo tot el que m'agrada o m'agradaria tenir o fer, em provoca un malestar, que potser es podria dir enveja, però que és molt més. És la constatació de la meva pròpia mandra, és la culpabilització per estar asseguda davant de l'ordinador mirant, però sense fer res, és el record de totes les labors començades i no acabades. I com he après a tranquilitzarme menjant, doncs això ... menjo.
He volgut explicar-ho per si a algú li passa el mateix. Conèixer d'on ve el problema, ja es part de la solució, i ara puc dir que reconec aquesta punxada i no caic en la temptació, he he!
Per mi aquest és l'efecte Pinterest.
